(PDF:Cat)Acomiadament exprés i "low cost" |
|
Fa tres dècades que Espanya busca en les reformes laborals la
solució a problemes econòmics estructurals i profunds. El
nostre teixit productiu ha estat feble i, malgrat els grans canvis protagonitzats
per les nostres empreses, l'economia no ha creat prou ocupació
per reduir l'atur. L'elevada taxa de desocupació ha estat instrumentalitzada
per justificar reformes laborals que, a poc a poc, han anat canviant el
nostre model de relacions laborals. L'evolució de l'ocupació i l'atur no ha tingut gaire a
veure amb les reformes laborals. De la crisi de començaments dels
80 del segle passat se'n va sortir gràcies a l'entrada en la CEE.
Per superar la crisi de començament dels 90, van ser transcendents
les dues devaluacions de la pesseta i l'arrossegament de les economies
europees. En el creixement de la dècada màgica (1995-2007)
varen ser decisives les expectatives de l'euro i el creixement del sector
immobiliari. L'augment net de l'ocupació en més de 8 milions
de persones ocupades -es va passar dels 12 als 20 milions- va ser tan
espectacular com la davallada provocada per l'esclat de la bombolla. EFECTES INDESITJABLES. Si les reformes anteriors no van crear ocupació,
sí que ens han deixat alguns efectes col·laterals indesitjables.
La de 1984, la legalització i generalització de la contractació
temporal sense causa. La de 1994, la legalització de les empreses
de treball temporal sense drets -que va costar sis anys reconduir-. La
de 2002, la instauració de l'acomiadament disciplinari reconegut
improcedent -el que es coneix com a acomiadament exprés-. Malgrat
l'experiència acumulada, l'actual reforma transita per la mateixa
lògica: que desregular genera ocupació. I, per això,
s'han obviat dades molt sòlides, com ara que dels dos milions de
llocs de treball destruïts, la meitat corresponen a la construcció
i són difícilment reemplaçables per altres llocs
de treball, especialment en el cas de persones amb poca formació.
Que no hi ha sectors econòmics amb capacitat de fer de tractors
de l'economia. Que les nostres empreses són majoritàriament
microempreses i ocupen una posició perifèrica i subalterna
en la distribució mundial de la producció de béns
i serveis. Que, a més, estan ofegades per la manca de finançament
provocada pel col·lapse del nostre sistema financer, atrapat literalment
per la bombolla immobiliària. Ara que el Reial Decret Llei 10/2010 ja ha estat aprovat, es comença
a reconèixer que la reforma no crearà ocupació i
que tampoc reduirà els índexs de temporalitat. La meva opinió
és que, amb les seves llums i ombres, la reforma ha reiterat un
camí conegut i fracassat durant tres dècades. La reforma
legalitza les empreses privades d'intermediació amb afany de lucre
per reconèixer una situació de facto i facilitar la col·locació
de persones aturades, amb el risc de consolidar una forta segmentació
entre treballadors i discriminar els que tenen més dificultats
d'inserció. La transposició de la directiva de la UE a les ETT contribueix
a garantir millor la seguretat jurídica dels treballadors cedits,
però alhora permet a les ETT entrar en el negoci en alguns sectors
on la seguretat en el treball és molt feble, com la construcció.
Hi ha millores en el tractament de la flexibilitat organitzativa, oferint
a les empreses nous i millors mecanismes de canvi en els supòsits
de mobilitat geogràfica, modificació de condicions de treball
i despenjament salarial. Clarament, es facilita l'acomiadament per raons
econòmiques, productives, tècniques i organitzatives, tant
si és col·lectiu com plural -quan afecta un conjunt de treballadors
i treballadores, però no a tots-. Tots aquests elements queden,
però, empetitits davant del que és el centre de la reforma.
La generalització de l'acomiadament reconegut per l'empresari com
a improcedent que si després de la reforma del 2002 afectava els
acomiadaments improcedents, ara també s'amplia als anomenats objectius. La combinació del nou acomiadament objectiu, els contractes indefinits
de foment de l'ocupació amb menys indemnització -33 dies-
i el pagament d'una part de la indemnització -8 dies- per part
de FOGASA farà que aquesta reforma es conegui com la de l'acomiadament
exprés i low cost. Amb aquesta reforma, els objectius de crear
ocupació, reduir la temporalitat i apostar per la flexibilitat
interna davant els ajustos per la destrucció d'ocupació
quedaran per als sermons -a les lleis es diuen exposició de motius-.
El que passarà a la història serà la consolidació
de l'acomiadament exprés i low cost. Una manera una mica curiosa
de crear ocupació. Joan Coscubiela |
