Aquesta és la realitat. Des de llavors, la Caixa ha donat bones proves del seu tarannà “negociador”, postura que no ha variat fins ara.

No admetrem, per tant, que ningú ens acusi d’incoherència, ni de deslleialtat. Vàrem creure i creiem que hi havia, que hi ha, una injustícia i vam emprendre el camí que creiem més just per a reparar-la. Ni més, ni menys.

Des de CCOO vam intentar arreglar aquest tema des del principi, però la Direcció, com fa quasi bé sempre, no ha volgut ni sentir a parlar. Com tampoc ho fa quan perd les sentències, com en el cas de les antiguitats, de la gradació de pagues, dels ajuts d’estudis, etc., i es nega a aplicar el seu contingut. Cosa que sí fan altres caixes.

Els únics culpables d’aquesta situació injusta, de la falta de millores socials que sí que tenen altres caixes del nostre entorn, la té la Direcció, l’antiga i l’actual, que continua el seu mal camí entossudida a menystenir els seus empleats i empleades.

De res serveixen les bones paraules de la nostra Direcció quan la realitat es mostra tossuda i ens demostra dia rere dia les precàries condicions que ha d’afrontar una plantilla farta de prolongacions de jornada, retallades de drets i tracte desconsiderat.

De res serveixen les bones intencions sindicals, ni la denúncia a través “d’ocurrents” comunicats publicats a la nostra intranet, la nostra direcció només persegueix un objectiu: sotmetre’ns als seus desitjos i retallar-nos els nostres drets.

Finalment, lamentem aquesta sentència, lamentem que el Tribunal Suprem no hagi tingut el coratge de ser justos, i ho lamentem, sobretot, pels companys i companyes que no es mereixen una resolució judicial d’aquesta mena.