Rottweilers 2

comunicat

El 30 dagost del 2005, tot comentant lexpulsió del paradís barceloní cap a terres del nord del cap de zona que havíem retratat al nostre full anomenat Ben-Hur, vam fer un altre comunicat amb el literal que segueix: Però ara la situació, lluny de millorar, podríem dir que ha empitjorat. Ha nascut un nou tipus de cap: els caps rottweiler, que, incapaços de desenvolupar tècniques més sofisticades, es limiten a ensenyar les dents. Algun cop fins i tot han arribat a mossegar.

Este artículo se publicó originalmente en

Podríem dir que hem passat un període si no tranquil i feliç, almenys dintre de la normalitat anormal de les pressions habituals de qui no sap fer res més ni millor per justificar el seu rol de capatàs de zona o dàrea.
Però sembla que enguany shan tornat a disparar les alarmes. La Direcció deu pressionar de valent als Directors Territorials, i aquests als caps de Zona o dÀrea perquè els prop de 100 milions deuros de beneficis potser els semblen insuficients.
Deu ser per aquest motiu que els rottweilers tornen a bordar, més fort que mai, però largument de la por dóna mostres desgotament, com passa al conte del llop, i del dramatisme comencen a passar al ridícul, almenys alguns dells.
I tots, els que escenifiquen tragèdies gregues i els que fan astracanades de poc estil, aconsegueixen lefecte contrari del que se suposa que ha dassolir el dirigent dun equip humà: la desmotivació total i absoluta, la desconnexió del projecte empresarial que, a hores dara encara no se sap ben bé quin és, a part de guanyar més i més calés- i fins i tot la deserció cap a empreses on la racionalitat encara tingui un lloc en les relacions laborals.
Per exemple aquell que trenca copes de cava davant la concurrència, ja prou emprenyada per haver de malgastar el seu temps lliure amb representacions teatrals esperpèntiques.
O aquell altre que assegura que amb les noves eines de control de la feina informàtiques de què disposa, sap perfectament quan i com forniquen els treballadors i treballadores de la seva zona.
O lantic timbaler de Ben-Hur, que semblava haver trobat el guariment dels seus atacs de megalomania, però que ara torna a escenificar reunions que sassemblen més a sessions de cinema gore que a reunions motivadores.
O aquell cap dàrea, acostumat a insultar, assetjar i fuetejar qualsevol indici de dissidència, que ara ha tingut un atac de còlera perquè bona part dels companys i companyes dels Serveis Centrals van decidir secundar una jornada solidària amb una treballadora de la cafeteria daquell centre acomiadada.
Sembla creure que invertir part del seu salari al bar de lempresa forma part de les obligacions contractuals dels treballadors. Doncs no, ningú no pot obligar a cap treballador a complir larticle 34 de lEstatut dels Treballadors -que determina els minuts de descans duna jornada superior a les 6 hores i que generalment es dediquen a ingerir el desdejuni- a fer-ho en cap lloc en concret. Com ho fan els 2300 treballadors i treballadores de la xarxa comercial, cada dia. Esmorzen on els ve de gust.
Persones al servei de persones? Malament podem servir, maltractats, fuetejats, entre la indignació, la desmotivació i la depressió.
Si això continua així, nosaltres no ho tolerarem més. Si no afluixen aquests senyors, si no es professionalitzen i es dediquen a fomentar lesperit dequip, potenciar la comunicació i, sobretot, arribar a bones conclusions entre tots els professionals de la zona/àrea per a millorar progressivament el servei al client. En resum, daconseguir transitar per la via per ajudar a assolir la consecució dels resultats de cada oficina/departament, tal com explica magníficament el text de la circular de Direcció de Recursos Humans, en anunciar el naixement del programa 30 minuts formatius (quin contrast entre la retòrica i la praxi, oi?), CCOO denunciarem a Inspecció de Treball a la Direcció de Caixa Penedès i a cadascun dells subsidiàriament, per abús dautoritat, tipificat a larticle 79 del nostre Conveni Collectiu com a falta molt greu.
Que si els insults duna treballadora cap a una altra li van significar lacomiadament, els insults dun cap als seus subordinats, fet més greu per labús manifest dautoritat i per ser molts els injuriats, no ha de ser tractat de manera diferent.