Archivado en Comunicats, Ocupacio

De res, Jou. Una crida a la solidaritat


14 02 05 La solidaritat entre nosaltres és imprescindible per poder afrontar situacions similars i que és una irresponsabilitat cap a un mateix pensar: “a mi no em passarà”. (PDF:Cat. / Cast.)


pdf
print
pmail

De res, Jou. Una crida a la solidaritat


El juliol del 2004 vam publicar un full que portava com a títol “Quina és la jornada habitual de treball?” (El trobareu al nostre web http://bs.comfia.net, dins de Publicacions / comunicats). En aquell escrit es reflectia la situació viscuda per un company d’informàtica que va ser acomiadat d’una empresa filial del Grup. L’escrit acabava amb “Us continuarem informant” i, per això, volem dir-vos que finalment els fets han vingut a donar la raó a qui sempre l’ha tingut. L’empresa, prèviament al judici, va acordar “un preu”, evitant que el cas acabés amb una sentència d’acomiadament improcedent i amb les possibles conseqüències que es poguessin produir a continuació. Però no ens hem pas d’enganyar. Ningú li treu els mesos d’angoixa que ha hagut de suportar en Jou, que va passar de ser considerat un treballador reconegut en la seva tasca professional, a un “delinqüent“ en potència en qüestió d’hores, i a enfrontar-se a una situació inestable. I tot per què? No cal buscar-hi explicacions coherents. Probablement no n’hi ha. Ho podem deixar en que potser algú no va saber defensar una petició de “guillotina” i va témer més pel seu coll, en lloc de plantejar-se si el coll que anaven a tallar s’ho mereixia. Ara, en Jou treballa en una altre empresa com a informàtic, on quasi guanya el mateix que quan ho feia en el Banc, però amb un horari establert que només varia de forma excepcional. Si a això hi sumem el quilometratge, les dietes, i les hores extres que cobra, resulta que el seu salari net supera el sou que percebia quan formava part del BS. Al final d’aquest document incloem un escrit que en Jou ha dirigit a aquesta secció sindical. D’aquest cas pensem que se’n poden extreure algunes conclusions: • D’una banda, insistim en la necessitat de saber diferenciar entre la part privada i la part professional en el transcurs del dia. No és aquesta una pràctica general al banc, hi ha part de la plantilla que té per costum regalar hores a canvi de res, sacrificant les necessitats de la seva vida personal i contribuint, en certa manera, a que no es faci de forma seriosa una planificació coherent de les càrregues de treball. • També cal fer una reflexió important respecte de l’actitud que ha de tenir cadascú davant d’una situació d’injustícia en la que un company es veu afectat. • Fem també una crida als diferents caps, en tots els seus nivells, per tal que siguin conscients que una de les seves obligacions és defensar el personal que depèn d’ells, dels atacs jeràrquics desproporcionats. Certament que és mes senzill quedar-se al marge i mirar d’escapar-se del mullader, però seria molt més just mantenir una actitud més honesta en totes les situacions. • Per acabar, insistim en que la solidaritat entre nosaltres és imprescindible per poder afrontar situacions similars i que és una irresponsabilitat cap a un mateix pensar: “a mi no em passarà”. Escrit d´en Jou:"Han sigut molts mesos de lluita, molts mesos de buscar la veritat por tots els mitjans legals possibles. No ha estat un camí de roses, però puc dir que en aquest camí, he tingut la sort de trobar-me amb grans persones que en un moment o altre i d’una forma totalment desinteressada, m’han ajudat a tirar cap endavant i arribar fins al final aconseguint la fita proposada. La sorpresa agradable no és que aquesta gent m’hagi ajudat. La sorpresa és que, no ens unia un fort vincle d’amistat, ni tan sols un vincle directe a nivell de feina, i que a més, ho han fet per convicció i per ajudar a que la veritat s’imposés per sobre de les mentides o mitges veritats llençades a l’aire per alguns descerebrats que no es mereixen ni que els anomeni. La part desagradable d’aquesta historia, és que certes persones en les quals jo confiava cegament, bé per l’amistat que ens unia, bé pel vincle directe en el desenvolupament de la nostra feina, ni tan sols s’han preocupat de la meva situació, ni de preguntar-me (directament o indirectament) que és el que havia passat, ni tampoc, òbviament, de donar-me suport en el punt més important, just quan s’havia de fer justícia amb el meu cas. No estic enfadat amb aquestes persones. Sí un pèl defraudat; però en qualsevol cas, el missatge que m’agradaria fer-los arribar és que, potser un dia es trobaran en una situació semblant a la meva, igual o pitjor, fins i tot. Serà llavors quan recordaran aquestes quatre ratlles i pensaran que potser no van obrar correctament, donant l’esquena a un bon company quan més ho necessitava. En tot cas, del que estic convençut és que aquestes persones, dels qui no he rebut cap tipus de suport, es creuaran amb els que a mi m’han ajudat, o amb d’altres amb els mateixos principis i conviccions que, de ben segur - i poso las mans al foc - també l’ajudaran i l’assessoraran amb tot el que calgui, perquè la veritat surti a la llum i la justícia imperi per sobre del despotisme, de l’abús d’autoritat, tal i com finalment ha passat en el meu cas. Serveixi aquest petit escrit per agrair a aquestes persones, tot el temps que m’han dedicat, hagi estat un minut, una hora o vint dies. A tots ells, i en especial als integrants de CCOO, moltíssimes gràcies! Ja sabeu amb qui podeu comptar quan necessiteu qualsevol tipus d’ajuda. El que heu fet, us honora com a persones. GRÀCIES de tot cor! "


Sabadell, març 2005