Archivado en Comunicats

comunicat

Assemblea General 2008


A continuació us transcrivim la nostra intervenció a l’Assemblea General de Caixa Penedès del dijous passat.


pdf
print
pmail

<< Senyores i senyors consellers, us parla Paco Santamaria, conseller en representació dels treballadors i treballadores de la Caixa, i en concret dels que ens apleguem sota les sigles de CCOO.

Us suposem assabentats de la crisi que ha caigut damunt del sector financer, crisi que abasta i abastarà molts altres sectors, en especial el de la construcció, motor de bona part de l’economia de qualsevol país. Us suposem també assabentats de la rumorologia que afecta la nostra entitat, que dura des de fa mesos i que ens ha causat danys irreparables, uns danys que a ben segur la Direcció coneix i que nosaltres només intuïm, sense poder-ne avaluar amb exactitud l’impacte, tot i que sí el seu abast.

Us hem de dir que en tot aquest temps la nostra Secció Sindical ha estat fent una crida constant als companys i companyes, indefallible, infatigable, tot aconsellant, seny, prudència i confiança. Una tasca responsable, com ha reconegut la mateixa Direcció en diversos àmbits.

Una actitud valenta, ja ho veieu, però que no s’ha vist corresposta per la pròpia Direcció, de qui més s’hauria d’haver esperat aquesta valentia, perquè dirigir significa, en gran mesura, fer un constant exercici de responsabilitat, i això, de vegades, requereix un cert coratge.

Per què ho diem, això? Perquè, lluny d’afrontar la realitat i donar solucions als treballadors i treballadores, arguments sòlids, ferms, informació, en definitiva, s’ha estimat més amagar el cap sota l’ala. Una plantilla que, dia sí i dia també, ha hagut d’afrontar a clients recelosos, temorosos, desconfiats i situacions angoixants, tot intentar pal·liar amb la seva escassa, insuficient informació la manca de decisió de la Direcció, que deixant a banda la reunió de directius, on sí que va explicar a la concurrència (caps d’oficina, de departament…) que la Caixa anava bé i aquesta rumorologia era infundada, no ho han fet cap més vegada, ni amb la contundència requerida ni amb la constància necessària d’una manera ferma i sense titubejos, clara i concisa, amb arguments que esbandissin els dubtes sense deixar que les escletxes de les sospites s’anessin eixamplant constantment, fins a esdevenir, en molts casos, esvorancs insalvables.

Quants clients ens han fugit amb por de perdre els seus estalvis? Quants diners han anat a parar a la competència? Una competència culpable en molts casos, és cert, d’haver donat pàbul a aquesta rumorologia, una competència, més que deslleial, menyspreable i de molt poques llums, perquè aquests sistema de captació de clients i de passiu significa sembrar vents que es poden convertir, també per a ells, en tempestats.

Però no només acusem a la nostra Direcció d’indecisió, de poca fermesa. Lluny de protegir allò que abans l’antic President de la Caixa anomenava “l’actiu més important de l’entitat”, és a dir, les treballadores i treballadors, lluny de tenir-ne cura, de tractar-nos com ens mereixem, segueix assistint, impassible, a la fugida constant de bons i bones professionals cap aquella competència esmentada abans.

Ens deia el Director General no fa gaire que estava preocupat perquè creia que la plantilla no sentia els colors de l’entitat, com si d’un equip de futbol es tractés, a la qual cosa li vam respondre que hi havia un mitjà infal·lible per aconseguir-ho, potser l’únic: pagar bons salaris i pactar amb nosaltres bones condicions socials, començant per allò amb què la caixa fa negoci: les hipoteques, negoci que s’hauria de limitar als clients, però que no s’hauria de fer a costa dels treballadors i treballadores, els quals, ara per ara, ens sentim espoliats per la nostra pròpia empresa; és per això que tants i tantes formalitzen llurs hipoteques a d’altres entitats, i això, senyors i senyores consellers, no ens ho negareu, és vergonyós i vergonyant.

Però no s’acaba aquí la història –trista però real i constatable- sinó que ara es pretén la regressió al passat. No ho podem titllar d’una altra manera. Perquè pretendre, a aquestes alçades de les relacions laborals, que els treballadors i treballadores treballem més hores – més de les que estipula el Conveni, atenció! - pretendre que esmercem temps del nostre lleure, de la nostra vida personal, sense compensar de cap manera aquest esforç, és intentar un retorn al passat, i sense cap màquina com les de les novel·les de ciència ficció. És intentar anar contra corrent, contra la història, és, en definitiva, no entendre cap dels missatges que hem intentat transmetre'ls, cap dels missatges que hi ha implícit en cada fugida de cada treballadora o treballador, que dimiteix, que plega, que marxa cap a la competència o a un altre sector. És, simplement menyspreu i negar-se a l’evidència més clara. Ens referim al projecte SUMA, un projecte que suma de tot... excepte salaris.

Perquè, senyors i senyores consellers, no ho deuen saber, estem parlant, ni més ni menys que de … MILEURISTES. Us suposem assabentats de què significa aquest terme, però, per si hi ha algú que no ho sap, o potser hi ha algun conseller que no lliga aquest concepte amb una Caixa d’Estalvis, l’hi recordarem: es denomina així a aquells –desafortunats- treballadors i treballadores, que perceben per la seva feina al voltant de mil euros mensuals. I per aquests mil, o mil cent, o mil dos-cents euros, se’ls exigeix, ara, que dediquin tardes del seu temps, per formar-se, rebre informació, fer tasques comercials, etc.

¿I què podem dir de l’exercici de cinisme que significa patrocinar un programa de televisió anomenat “Mobilitats” i negar-se a proporcionar un mitjà de transport col·lectiu al servei dels treballadors i treballadores per desplaçar-se al Polígon de Mercaderies, on hi haurà en el futur TOTS els Serveis Centrals? Això sí que seria apostar per la mobilitat sostenible.

Al final haurem de concloure que, comptat i debatut, tenim prou sort, encara podria ser pitjor. Però, alerta ! la sort pot canviar, i un tsunami com la crisi que ens ve al damunt, no deu ser el millor element per temptar aquesta sort.

Nosaltres tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a demanar, a exigir, un millor tracte per als motors de la nostra Caixa, ni més ni menys que el respecte que ens mereixem per tirar endavant, contra vent i marea, la tercera caixa més important de Catalunya.

Senyors consellers, senyores conselleres, gràcies per la vostra atenció >>

La resposta del Directors General fou que < la formació, efectivament, es fa bàsicament per les tardes, però NO és obligatòria. Ara bé, qui vulgui promocionar... s’ha de formar. Pel que fa al transport col·lectiu cap al Polígon de Mercaderies, digué que només hi ha un quilòmetre i que, per tant, no cal posar al servei dels treballadors cap mena de transport. Que hi haurà, en el futur, un miler de places d’aparcament i que amb això ja n’hi ha prou >

21 de maig de 2008 – com. 31/08

 Afilia't a  COMFIA-CCOO
compromesos amb tu


"Estar al dia@dia.net t'interessa"
Si vols rebre les noticies del sector gratuïtament, suscriu-te.