Instal·lades ja al debat públic les dificultats del sector turístic per cobrir les seves necessitats de mà d’obra, se succeeixen opinions de tota mena, en direccions diverses, sovint contradictòries, plenes de judicis de valor que no se sostenen en la realitat. Es parteix d’una premissa general que ja suposa un apriorisme que condiciona les respostes: Com és possible que un país que duplica la taxa d’atur de la zona euro (13,3% vs 6,8%) tingui dificultats per a cobrir 100.000 vacants al sector de l’hostaleria i l’hoteleria? Com a segona qüestió crítica, on són el 29,8% de persones joves aturades? I fetes aquestes preguntes es desfermen opinions diverses, amb no poca vocació “cunyadista”, com bé va reflectir el debat sobre la manca de personal a la Fira de Sevilla, punt d’arrencada del fenomen i de l’interès mediàtic, i que ens recordaven a la memorable frase de Cortázar, inclosa a “Rayuela”: “el meu diagnòstic és senzill: no tinc remei”.
Primer de tot, convé deixar clar que, amb una estupenda visió selectiva, s’està assenyalant com a fenomen local i sectorial únicament, cosa que s’està donant a nivell europeu i global, especialment al sector de l’hostaleria, el joc i la construcció. Per exemple extrem el cas dels Estats Units i la seva anomenada “Gran Dimissió” amb ni més ni menys que 38 milions de persones abandonant voluntàriament els seus llocs de treball el 2021 i on hi ha 11 milions de llocs de treball sense cobrir. Aquí trobem el perquè del “Pay them more” del president Biden, que no va buscar dreceres a la pregunta sobre aquest succés.
Per descomptat, als debats patris, no pocs agents econòmics tanquen els ulls a aquesta realitat global. Abunden opinions de tot pelatge, no exemptes de manca d’informació quan no d’oberta ignorància, i sense exempció de dosis considerables de moralina neoliberal. En aquest context, creix la desinformació, les anàlisis a curt i les mirades al melic propi. Com a conclusió principal, des de la bancada empresarial, s’assenyala el col·lectiu de persones aturades, i especialment la gent jove com a col·lectiu tendent a la mol·lície i la festa, persones a més suposadament desincentivades per prestacions que ja els permeten viure sense preocupar-se per trobar feina. Lògicament s’obvia convenientment que la cobertura de les prestacions i subsidis de desocupació són limitades en quantia i durada, i en concret el col·lectiu jove pràcticament no en participa. Se succeeixen les proclames contra una generació suposadament al·lèrgica a la feina, sense vocació, sense capacitat de sacrifici i de cultura de l’esforç. Sembla que en absència de servei militar obligatori procedeix una “mili alternativa” en forma de prestació laboral substitutòria en què no importen les condicions de treball, ja que sembla que allò natural i allò que toca, a certes edats i en certs col·lectius sense alternativa, és patir l’explotació. Ens presenten així un col·lectiu de “persones aturades insubmises” davant del que Eduardo Galeano definiria com “un estat d’injustícia que ens presenten com a situació natural”. Res més lluny de la realitat aquesta percepció de joventut ociosa: la taxa d’atur juvenil continua sent molt alta, el ja citat 29,8%, però va afortunadament lluny de, per exemple la dada del 2014, en què es podia explotar al personal en hostaleria, amb un 50,9% de desocupació juvenil, i ple rendiment de l’activitat turística.
El mestre Galeano ja ens ha posat a la pista: no es deixin enganyar pel món al revés, de la injustícia com a estat natural, com a usos i costums del sector que, com sempre ha estat abusant, reclama ara el seu “dret natural” a continuar fent-ho.
Alguna successió de proves i evidències: A Catalunya, en el marc del Pla Director contra la precarietat de la Inspecció de treball 2018-2020 es van regularitzar 3.530 contractes d’hostaleria en què la jornada declarada era inferior a la real ni més ni menys que un 50% de mitjana; un frau de primer ordre a les persones treballadores i al conjunt de la societat, en ser un frau a la seguretat social. Un clàssic: contracte 4 hores per acabar treballant-ne 8 o més. I aquests milers de contractes només són una mostra que projectar sobre un total molt més gran, de 350.000 persones treballadores al sector hostaleria a Catalunya el 2019. Hi ha múltiples exemples addicionals de les pràctiques de “canibalització” d’un sector que difícilment respecta el descans setmanal i entre jornades (fins i tot entre el temps dels torns partits), en què freqüentment no hi ha hora certa d’entrada i sortida, que esquiva el pagament de plusos i extres com la nocturnitat o hores extres. Un sector que va buscar externalitzar riscos i guanyar competitivitat i eficiència precaritzant les condicions de treball, amb pràctiques com les externalitzacions al sector hoteler a l’albor de la reforma laboral de 2012. A resultes d’aquestes pràctiques van ser expulsades milers de persones treballadores des dels convenis col·lectius d’hostaleria a convenis d’empresa no sindicalitzats, amb retribucions properes al Salari Mínim Interprofessional, quan aquest amb prou feines superava els 600€ al mes, amb el cas de les cambreres de pis de l’hoteleria com a bandera més visible.
Així de cru: reduccions de salari fins al 60%. En aquestes condicions, no sorprèn que les localitats on predomina l’activitat turística no destaquin precisament perquè són les que més renda per càpita registren al país. Per molt que l’activitat sigui intensa i creixent any rere any, registrant beneficis a l’alça cada exercici, essent l’únic sector econòmic que no ha patit els efectes de la crisi financera del 2008, l’activitat turística, quant a restauració i allotjaments, no ha estat una activitat que hagi estat eficient en la distribució de renda.
No cal buscar enlloc més. Aquesta realitat de precarietat, externalització de costos i riscos, economia irregular o submergida i el frau en la contractació són a la base que explica la deserció de professionals. En aquesta causa i en la situació provocada per la pandèmia en què el sector va perdre a Catalunya 50.000 persones treballadores que no hi han tornat. I la raó tenen. El conjunt de la força laboral del sector va patir enormement l’atur absolut d’activitat derivada de la pandèmia i el pas al sistema de prestacions definida pel sistema d’ERTOS, ja que les persones afectades per aquesta economia irregular tan pròpia del sector només van accedir al 70 % de la base cotitzada en aquests, perdent, per tant, molt més que un 30% dels seus ingressos mensuals. Moltes altres van haver d’esperar massa setmanes per poder cobrar prestacions, ja que les empreses no reconeixien el seu personal fix discontinu en la tramitació dels expedients, cosa que només va passar després de moltes setmanes d’empenta sindical fins a aconseguir, finalment, la prestació especial per aquest col·lectiu. Aquest és l’origen de la base principal de l’escassetat de personal i la migració a altres sectors. Desenes de milers de persones van haver de buscar una alternativa immediata a causa d’una cobertura molt limitada, i moltes van utilitzar aquest temps per formar-se i intentar sortir cap a llocs de treball amb altres condicions.
L’escenari que s’exposa en aquestes línies no era ni és cap secret. Ha estat formant part de la cultura del sector hostaler durant dècades, i ha estat denunciat sistemàticament des del món sindical, present fins a la seva última iniciativa a l’hoteleria com la promoció del segell Fair Hotels (Hoteles Justos) als allotjaments que compleixin uns estàndards laborals mínims. Ara, per a esbalaïment de molts i moltes, el discurs s’estén a les mateixes empreses o partners com els prospectors i intermediaris d’ocupació en el sector que, en aquest context d’escassetat de capital humà, reconeixen les males praxis com a origen del problema tal com es va poder percebre al Tourism Talent Management, celebrat el passat 6 d’abril a Barcelona, ??on es reconeixia conjuntament que les empreses tenen amplis marges de millora en la cura de la seva força laboral, s’entonava el “mea culpa” i s’imposaven penitències i propòsits d’esmena. A l’esdeveniment, els i les participants compartien conclusions en la mateixa direcció: necessitat de millorar i prestigiar la imatge de sector per atraure professionals, en forma de millors salaris. Però no només això, també cal millorar l’estabilitat contractual, en el sentit que facilita la reforma laboral recent; el reconeixement de la qualificació professional, la formació contínua i, per una vegada, la flexibilitat en el temps de treball a favor de les persones treballadores amb més i millor temps de descans, sumant mecanismes de conciliació més adequats. En definitiva: calen millors condicions de treball per atraure i retenir el talent. No sembla un gran descobriment, ni que necessiti gran ciència, però no menyspreem el valor d’allò que és obvi.
Amb el seu permís, contraposarem amb un punt optimista la frase de Cortázar com a finalització: “el diagnòstic de la situació és clar. I per descomptat que té remei”.
Ramón González Monroy
Secretari general de CCOO Serveis catalunya
