Campanya mundial per la dignificació de les cambreres amb Eulalia Corralero, cambrera de pis a Catalunya

Estic tan indignada!


Cambreres de pis
Rel UITA.- Treballa com a cambrera de pis des de fa més de vint anys -gairebé tants com és delegada sindical per Comissions Obreres- en un petit hotel familiar a Lloret de Mar. Actualment és fixa perquè l'hotel està obert tot l'any. En aquesta entrevista parla sobre les seves condicions de treball i sobre les dificultats per ser sindicalista en un sector en què la mà d'obra és sobreexplotada.


pdf
print
pmail
El dia que ens vam conèixer, durant la primera sessió d'un grup de discussió sobre les condicions laborals de les cambreres de pis, en començar la resta de participants deien: "Que parli Eulàlia, que parli Eulàlia". 

I quan va prendre la paraula el silenci va ser total. Va començar explicant-nos com s'havien deteriorat les seves condicions de treball i les de la resta de les treballadores empleades en el sector hoteler a Lloret de Mar durant els últims anys. 

El seu to va ser pujant fins a exclamar: "Estic tan indignada, però tan indignada!" I raons no li falten amb tot el que ens explica en aquesta entrevista. 

-Com és la teva jornada laboral?
-Començo a les 7 del matí, però vaig una mica abans perquè hem de baixar el que necessitem per treballar. 

De vegades solament entre dues dones ens netegem una recepció, la taverna, part d'un saló de televisió, les oficines. A les 8.30 esmorzem i després tenim per davant 21 habitacions i els passadissos. 

Però en els passadissos et trobes les seves sales amb les seves taules, els seus sofàs, les seves moquetes, els seus quadres.

-Això suposa una càrrega enorme de treball. Hi ha canvis en perspectiva?
-Al contrari, les noies que sobren en el menjador -perquè el turista moltes vegades es cuina ell mateix, i fins a fogons ens trobem a les habitacions- les tiren al carrer. I a nosaltres ens posen més habitacions. 

Si es jubila una, es reparteix aquest pis. I en comptes de prendre a una cambrera a jornada completa, contracten a una de 4 o 6 hores, amb la qual cosa tu et vas a menjar el teu i part del de l'altra, perquè la que va a venir va a fer la meitat del que feia aquesta.

Una precarietat institucionalitzada
Més treball per menys personal
-A més de la creixent càrrega de treball, hi ha algun altre problema que dificulti el vostre dia a dia?
-Les habitacions estan molt mal repartides, i no hi ha carros, per la qual cosa la roba fins a fa molt poc la portàvem a coll. Jo em porto carros dels supermercats, i això ens permet no carregar la roba a l'esquena. 

No tenim montacargas, hem d'utilitzar l'ascensor dels clients per anar a la bugaderia i després torna't una altra vegada amb la roba que necessites. Hi ha dies que has de fer fins a 5 i 6 viatges a la bugaderia, perquè no hi ha material per treballar, i al mateix temps has de fer les habitacions.

-Però això és molt precari.
-De vegades has de deixar als clients sense tovalloles, apuntar-te la tovallola que et falta, i tornar-la a posar, perquè treballem en unes condicions tan dolentes, tan pèssimes. 

El client no sap si tu tens moltes habitacions o tens poques. Si entra i està brut es va a queixar. I clar, a tu, almenys a mi, que porto 20 anys fent habitacions, et fa vergonya.

Això està tirant endavant gràcies a la sobreexplotació a la qual ens tenen sotmeses, perquè no inverteixen en gens, en gens de res. Si això està funcionant és gràcies a nosaltres, gràcies a les dones d'habitacions.

Patim moltíssim estrès, molta ansietat, i ens alimentem malament i ràpid. 

I com ens mediquem constantment tenim molts problemes d'estómac, perquè abusem també de l'espidifen, dels antiinflamatoris (per a l'esquena no hi ha una altra cosa), i això et crea també problemes en tot el sistema intestinal. És un problema darrere d'un altre.

"Estan morts de por"
Les indignes pressions patronals
-Tu portes molts anys com a sindicalista tractant d'ajudar a les teves companyes. Com és ara fer sindicalisme en aquest sector?
-Vaig conèixer gent sense contracte. Vaig intentar lluitar per ells, vaig anar a l'adreça i els vaig dir: ?això no ho podeu fer així?. 

Sí, sí, em van dir, és un tracte que tenim amb aquesta persona. Després la persona diu que el que jo vaig afirmar era mentida. Què fas tu, a part de sentir llàstima per aquesta companya? No podem oblidar que són gent que necessita això per menjar. 

A mi l'any que ve els meus companys ja no em van a votar, perquè entre altres coses ni em saluden. Estan mortes de por.

-Fa poc, amb altres companyes de Lloret, vau crear un grup en Facebook, Les Kellys , dedicat a compartir informació sobre les condicions de treball de les cambreres de pis. A ell s'estan sumant treballadores de diferents llocs d'Espanya. Quines esperes d'aquesta iniciativa i com la valores?
-El grup ho valoro molt positivament. A poc a poc s'arriba molt lluny.

Ja es parla que es pot fer alguna cosa per canviar l'explotació a la qual estem sotmeses. Fins fa poc eren solament queixes sense esperança.


20150511-EulaliaCorralero714-1

-Com valores la campanya internacional de la UITA a favor de les cambreres de pis i com la va assumir CCOO?
-Amb molta il·lusió. Ens ha vingut molt bé i ens ha donat impuls. Hem realitzat jornades sindicals a Màlaga i Madrid i hem publicat també un manifest que ha tingut impacte en els mitjans de comunicació. 

De cara a l'inici de temporada ho reforçarem amb cartells i tríptics que arribin als hotels que es vagin obrint.
Entenem que ha estat un èxit històric que les cambreres de pis que representen el 25 per cent de les plantilles hoteleres s'hagin convertit en un exemple de lluita a nivell mundial. 

Des de CCOO volem reforçar la campanya donant-los el protagonisme merescut i sensibilitzant tant a la resta de treballadors com als propis turistes i la societat en general. 

Per primera vegada hi ha un reconeixement social a les cambreres de pis, una professió fins avui poc valorada. Això està canviant. 
Agraïm a la UITA la iniciativa i per descomptat la recolzarem amb molta il·lusió, treball i afecte.

Súper explotades

De vegades solament entre dues dones ens netegem una recepció, la taverna, part d'un saló de televisió, les oficines. A les 8.30 desdejunem i després tenim per davant 21 habitacions i els passadissos. 

Però en els passadissos et trobes els seus sales amb les seves taules, els seus sofàs, les seves moquetes, els seus quadres.

Les noies que sobren en el menjador -perquè el turista moltes vegades es cuina ell mateix, i fins a fogons ens trobem a les habitacions- les tiren al carrer. I a nosaltres ens posen més habitacions. 

Si es jubila una, es reparteix aquest pis. I en comptes de prendre a una cambrera a jornada completa, contracten a una de 4 o 6 hores, amb la qual cosa tu et vas a menjar el teu i part del de l'altra, perquè la que va a venir va a fer la meitat del que feia aquesta.

La difícil tasca sindical 

Vaig conèixer gent sense contracte. Vaig intentar lluitar per ells, vaig anar a l'adreça i els vaig dir: "això no ho podeu fer així". 

Sí, sí, em van dir, és un tracte que tenim amb aquesta persona. Després la persona diu que el que jo vaig afirmar era mentida. Què fas tu, a part de sentir llàstima per aquesta companya? No podem oblidar que són gent que necessita això per menjar.