Després de mesos amb la negociació parada —perquè la patronal va decidir frenar el procés—, al·legant que necessitaven esperar que el Congrés resolguera la proposta de reducció de jornada a 37,5 hores, esperàvem que, aquesta vegada sí, s'avançara en alguna cosa. Almenys en aquelles propostes que no suposen un cost immediat per a les empreses: aclarir el tema de les vacances, avançar en el reconeixement de promocions en el grup II o incorporar mesures LGTBI, que a més són obligatòries per llei en la negociació col·lectiva.
Des de CCOO també plantegem que, mentre continuem negociant, es faça un pagament a compte de l'increment salarial previst. No és gens estrany ni extraordinari: és una manera que les plantilles no continuen perdent poder adquisitiu per culpa del bloqueig de la taula.
I què rebem com a resposta? Després d'un recés, ens diuen que potser podrien demanar a la Junta una recomanació perquè les empreses que vulguen puguen avançar una part de l'augment. Sense compromisos, sense dates, sense quantitats. Tot en condicional. Tot ambigu.
Volem creure que això no és una burla, però costa molt no veure-ho així. Una vegada més, sembla que l'estratègia és allargar, refredar, desgastar-nos.
I mentrestant, des de la CEOE el Sr. Garamendi defensa que la reducció de jornada s'ha de recordar en la negociació col·lectiva… resulta que ací, aquestes patronals van per lliure i continuen donant llargues, com si no els pertocara també a elles!
SÍ QUE ELS PERTOCA A VOSTÉS. Perquè reduir la jornada és millorar la vida de les plantilles, sí, però també és un impuls per al consum, que impacta directament en el sector que representem. Mirar cap a un altre costat és no entendre el context en el qual estem.
I el mateix amb les mesures LGTBI: són obligatòries des de principi d'any. Ni tan sols seure a valorar les nostres propostes és tancar els ulls davant una realitat de discriminacions que segueix present en molts centres de treball.
Per acabar-ho de rematar, no hi ha ni tan sols una data prevista per a tornar a reunir-nos abans del 26 de setembre. Bona fe negociadora? Permeten-nos dubtar-ho.
Des de la part social estem més que fartes de les evasives, del menyspreu, de la falta de respecte cap a les plantilles. Ho diem alt i clar: JA N’HI HA PROU!
No ens quedarem de braços plegats mentre s'eternitza aquesta negociació.
