LÂ’Europa caduca.
La crisi està afectant a tot el món, aquest és un fet inqüestionable. Però lÂ’ull de lÂ’huracà està just a Europa, i a uns països més que dÂ’altres. Les polÃtiques dÂ’austeritat que prenen Alemanya com a model, per ser el motor econòmic de la Unió Europea, tenen conseqüències devastadores en molts països europeus, amb tres Estats intervinguts i dÂ’altres amb el deute sobirà totalment desbocat, un sistema financer que fa figues i que mostren com de malament sÂ’han fet les coses.
L’efecte més immediat de tot això són les exigències a l’Estat Espanyol d’escometre uns programes d’ajustament pressupostari que estan minant l’estat de benestar, i que estan deixant un escenari desolador: atur, retallades a la funció pública, a la Sanitat, a l’educació, a les prestacions d’atur, pujada d’impostos, reestructuració del sector financer, reforma laboral injusta i una llarga llista de despropòsits.
Decisions polÃtiques que mostren falta de criteri polÃtic, que semblen improvisades i sense cap programa basat en la recuperació econòmica. Trobem a faltar entre dÂ’altres:
-
PolÃtiques per activar lÂ’economia real i incentivar lÂ’ocupació.
-
Transparència de la gestió del sector financer.
-
Manteniment dels Serveis bà sics del ciutadà (Sanitat, educació...)
En definitiva, altres polÃtiques són possibles. LÂ’Executiu Francès aixà ho ha entès. La ciutadania es va mobilitzar, van sortir al carrer per que no volien que la sortida de la crisi la paguessin els de sempre: i aixà ho van votar.
Les polÃtiques regressives, les retallades, la intenció de diferents governs de voler fer recaure la responsabilitat de la crisi en els treballadors i les treballadores estan obtenint una resposta contundent per part de les organitzacions sindicals europees, de les que CCOO és membre actiu, en forma de mobilitzacions. Per què una vegada esgotada la via de la negociació, la força i el poder de decisió dÂ’un poble continua sent sortir al carrer a queixar-se, per reivindicar polÃtiques socials i sobretot exigir dignitat.
El Sector financer espanyol.
Com una baldufa descontrolada. Aquesta seria una bona definició de la situació d’un sector que porta tres anys de crisi i al que no s’ha posat el cascavell al gat. Greus problemes que no clarifiquen gens el nostre futur:
-
Exigències dels mercats volubles han minvat les reserves de les Entitats i el seu marge de maniobra.
-
Han propiciat la desaparició de les Caixes d’estalvi exigint la seva conversió en bancs i creant SIPs que en l’actualitat s’han revelat com imposats i inútils. Les Entitats son ara més dèbils.
-
Els gestors de gairebé totes les caixes d’estalvis han actuat amb una impunitat que ha indignat a tota la societat, i que avui dia encara continuen inexplicablement al capdavant de les Entitats. Ells sà són els culpables, i per això CCOO, a l’igual que la societat en general, els hi exigim que assumeixin les seves responsabilitats.
Els processos de fusions que sÂ’han propiciat des del Banc dÂ’Espanya i els diferents governs espanyols han portat a les Entitats a escometre reestructuracions profundes. Però la poca diligència per avaluar la magnitud de les necessitats del sector financer fan que, després de tres anys, encara no hagin pres una decisió al respecte contundent, amb seny i que garantiria no només la credibilitat del paÃs, sinó els llocs de treball dÂ’un sector ja molt tocat i la tranquil•litat dÂ’una societat que dia a dia veu com la seva relació amb la Caixa o el Banc es va deteriorant.
Des de CCOO, davant les exigències de reestructuració, ha treballat en tots els processos de fusió amb una idea que ha estat l’eix troncal de totes les negociacions: Manteniment dels llocs de treball, voluntarietat en les sortides de l’excedent de plantilla i exigir transparència i austeritat en la gestió de les Entitats.
El poc marge de maniobra que les Entitats fusionades tenen dia a dia per continuar la seva activitat amb normalitat reben una estocada en el moment en que la UE aprova una lÃnia de crèdit per al sector de 100.000 MM €. Les condicions a totes les Entitats que rebin diners públics semblen draconianes, i els rumors sobre més nacionalitzacions i fins i tot la liquidació dÂ’alguna entitat plana per sobre dels nostres caps.
Fins el setembre no tindrem els resultats de les auditories que ens haurien de dir (i ja van tres anys) les necessitats de cada Entitat. Aquest dia, quan arribi, aportarà llum sobre el futur de molts bancs i caixes, i que hauria de servir per aclarir els dubtes de milers de treballadors i treballadores del sector. Ens ho mereixem.
CCOO continuarà treballant per que qualsevol procés sigui negociat, i que reculli garanties d’ocupació.
BMN. La perla mediterrà nia.
“Déjà vu”: A casa nostra, quantes vegades hem sentit que érem la cirereta del pastÃs, a altres un President sÂ’afanyava a defensar la territorialitat dÂ’una de les entitats, i després ens presenten una Entitat lÃder a la Mediterrà nia, una perla financera... I és que lÂ’home és l’únic animal que ensopega dos cops a la mateixa pedra.
L’egocentrisme i els personalismes ham primat per sobre dels interessos i l’estabilitat de l’Entitat i de la seva plantilla, la qual ha renunciat a algunes condicions salarials i s’ha implicat en un projecte que no és correspost per la Direcció.
Què ens depara el futur? Les auditories de setembre ens diran si aquest “projecte” té futur (junts o amb companyia) o bé ens diran
GAME OVER
