HISTÃ’RIA DÂ’UN EMPLEAT BS (carta rebuda dÂ’un empleat de Banc Sabadell)
Fa anys que vaig entrar a treballar a Banc Sabadell. Allò era bastant diferent del que ara és aquesta empresa. El sentiment de treballar per a aquell Banc Sabadell era dÂ’orgull i causava lÂ’admiració de qui se nÂ’assabentava. Jo estava content perquè pensava que era una feina amb un bon horari, que em permetria compatibilitzar el treball amb la famÃlia i els meus interessos per altres temes. Amb els anys ha resultat que dÂ’aquell horari no queda res perquè em van dir que si volia «millorar» hauria de posar-hi més temps. Vaig dir que sà i, primer, vaig començar a descuidar els meus interessos i, al final, fins i tot la famÃlia. I no vaig dir res del que pensava. Aquell Banc que mÂ’ajudava a pagar les ulleres que acabava necessitant de tant puntejar llistats i que, fins i tot, em donava suport econòmic si necessitava altres intervencions mèdiques. Ai! Allò es va acabar. MÂ’ho van treure. Però jo, agraït pels favors rebuts, no vaig dir res del que pensava. Van arribar els ordinadors i vaig pensar que seria un ajut per millorar el rendiment i podria dedicar una mica més de temps a la famÃlia. Però, en lloc dÂ’això, ara cada cop he dÂ’estar més pendent de mil i una històries que lÂ’ordinador em comunica: normes que he de complir, correus que no paren dÂ’arribar, formularis que he de complimentar. Uf! Una infinitat de tasques. Ja no queda res dÂ’aquell temps que pensava recuperar. Però jo no he dit res del que pensava. Més recentment han començat a treureÂ’m diners de la nòmina. Pel que es veu, ja no tinc dret a remuneracions pel temps que he dedicat a «la casa», ni a aquella petita alegria de quan queia el trienni: meÂ’l treuen dÂ’altres conceptes que em diuen que són «voluntaris». Adéu antiguitat! I no he dit res. Diuen que em premien lÂ’esforç que he dedicat al Banc i al seu creixement amb tots els bancs que ha anat incorporant al grup. Però, en realitat, mÂ’ho acaben traient dÂ’altres conceptes «voluntaris» dÂ’aquesta nòmina que no entenc massa bé. Malgrat tot, jo no dic res. Callo. Un dia em vaig posar a pensar una mica sobre el meu silenci. Per què no dic res? Per què callo? Pot ser que tingui por dÂ’aixecar la veu pel que em puguin fer? Però… no mÂ’han fet prou? He decidit que, a partir dÂ’ara, no callaré. Reclamaré i protestaré cada cop que em senti agredit. No sigui que algun dia també es quedin la meva veu.
Sabadell, agost de 2006
