PodrÃem dir que hem passat un perÃode si no tranquil i feliç, almenys dintre de la normalitat anormal de les pressions habituals de qui no sap fer res més ni millor per justificar el seu rol de capatà s de zona o dÂ’Ã rea.
Però sembla que enguany s’han tornat a disparar les alarmes. La Direcció deu pressionar de valent als Directors Territorials, i aquests als caps de Zona o d’Àrea perquè els prop de 100 milions d’euros de beneficis potser els semblen insuficients.
Deu ser per aquest motiu que els rottweilers tornen a bordar, més fort que mai, però lÂ’argument de la por dóna mostres dÂ’esgotament, com passa al conte del llop, i del dramatisme comencen a passar al ridÃcul, almenys alguns dÂ’ells.
I tots, els que escenifiquen tragèdies gregues i els que fan astracanades de poc estil, aconsegueixen l’efecte contrari del que se suposa que ha d’assolir el dirigent d’un equip humà : la desmotivació total i absoluta, la desconnexió del projecte empresarial –que, a hores d’ara encara no se sap ben bé quin és, a part de guanyar més i més calés- i fins i tot la deserció cap a empreses on la racionalitat encara tingui un lloc en les relacions laborals.
Per exemple aquell que trenca copes de cava davant la concurrència, ja prou emprenyada per haver de malgastar el seu temps lliure amb representacions teatrals esperpèntiques.
O aquell altre que assegura que amb les noves eines de control de la feina informà tiques de què disposa, sap perfectament quan i com forniquen els treballadors i treballadores de la seva zona.
O l’antic timbaler de Ben-Hur, que semblava haver trobat el guariment dels seus atacs de megalomania, però que ara torna a escenificar reunions que s’assemblen més a sessions de cinema gore que a reunions motivadores.
O aquell cap d’à rea, acostumat a insultar, assetjar i fuetejar qualsevol indici de dissidència, que ara ha tingut un atac de còlera perquè bona part dels companys i companyes dels Serveis Centrals van decidir secundar una jornada solidà ria amb una treballadora de la cafeteria d’aquell centre acomiadada.
Sembla creure que invertir part del seu salari al bar de l’empresa forma part de les obligacions contractuals dels treballadors. Doncs no, ningú no pot obligar a cap treballador a complir l’article 34 de l’Estatut dels Treballadors -que determina els minuts de descans d’una jornada superior a les 6 hores i que generalment es dediquen a ingerir el desdejuni- a fer-ho en cap lloc en concret. Com ho fan els 2300 treballadors i treballadores de la xarxa comercial, cada dia. Esmorzen on els ve de gust.
Persones al servei de persones? Malament podem servir, maltractats, fuetejats, entre la indignació, la desmotivació i la depressió.
Si això continua aixÃ, nosaltres no ho tolerarem més. Si no afluixen aquests senyors, si no es professionalitzen i es dediquen a “fomentar lÂ’esperit dÂ’equip, potenciar la comunicació i, sobretot, arribar a bones conclusions entre tots els professionals de la zona/à rea per a millorar progressivament el servei al client. En resum, dÂ’aconseguir transitar per la via per ajudar a assolir la consecució dels resultats de cada oficina/departament”, tal com explica magnÃficament el text de la circular de Direcció de Recursos Humans, en anunciar el naixement del programa “30 minuts formatius” (quin contrast entre la retòrica i la praxi, oi?), CCOO denunciarem a Inspecció de Treball a la Direcció de Caixa Penedès i a cadascun dÂ’ells subsidià riament, per abús dÂ’autoritat, tipificat a lÂ’article 79 del nostre Conveni Col•lectiu com a falta molt greu.
Que si els insults d’una treballadora cap a una altra li van significar l’acomiadament, els insults d’un cap als seus subordinats, fet més greu per l’abús manifest d’autoritat i per ser molts els injuriats, no ha de ser tractat de manera diferent.
10 d’abril del 2007 – com. 14/07
