La nostra proposta, en lÃnies generals, fou la següent:
Préstec habitatge:
- Import mÃnim: 7 anualitats Nivell VII
- Interès: Fins a 7 anualitats de Nivell VII serà l’Euribor –1,5% ( per al 2006 serà el 0,91%) més de 7 anualitats de Nivell VII serà l’Euribor.
- Anys amortització: 35 anys més 1 de carència
Aquesta seria una millora REAL . En comptes dÂ’això –que no és cap utopia, ja que són els tipus, quantitats i terminis que tenen pactades les direccions de les dues primeres caixes catalanes amb les seves seccions sindicals majorità ries, és a dir, CCOO- la Direcció de Caixa Penedès ha pactat, amb un sindicat minoritari (sense convidar al sindicat majoritari, CCOO) un misèrrim augment de la quantitat mÃnima per als préstecs habitatge i un allargament del termini de devolució –quan ja sÂ’estan concedint als clients terminis més llargs - i que, per si aquesta fos un despropòsit insuficient, aquests pactets afecten únicament als préstecs nous, per la qual cosa demanem que sÂ’apliquin també als centenars de companys i companyes que tenen ja concedit aquest tipus de préstec i que lÂ’estan tornant.
La resposta del cap del Departament esmentat ha estat negativa: no variaran els pactes signats únicament amb un sindicat minoritari dels presents a la Caixa.
En un context en el qual sÂ’ha desfermat una guerra sense quarter entre entitats bancà ries i dÂ’estalvi –tant catalanes com foranes que pretenen obrir mercat a Catalunya- en uns moments en què ha desaparegut el pudor de “prendreÂ’s” els treballadors entre caixes, la nostra Direcció no reacciona i perd cada dia professionals que sucumbeixen a ofertes difÃcilment menyspreables, especialment tenint en compte el tracte que seÂ’ls ofereix a Caixa Penedès.
Efectivament, la gasiveria, marca de la casa, no solament no tendeix a desaparèixer, sinó que sembla que es torni més rocosa, més calcà ria, estratificada. Aquesta gent que dirigeix la nostra empresa està arribant a quotes difÃcilment superables de desorientació pel que fa a les relacions laborals.
No solament tanca amb pany i forrellat la comunicació entre sindicats i plantilla, en ple segle de les comunicacions, no només desafia al Tribunal Constitucional, passant-se per lÂ’entrecuix la sentència dÂ’aquest Tribunal –el més Alt de lÂ’Estat: no hi ha recurs possible- sinó que cada dia dóna més mostres dÂ’una desorientació preocupant. De vegades es fa difÃcil creure que és únicament incapacitat el que porta aquesta Direcció a tractar tan malament el seu personal: sembla talment com si els guiés un propòsit secret –i desconcertant- i volguessin que anéssim fotent el camp tots i totes cap a la competència.
Potser algun dia ens explicaran què pretenen amb aquesta actitud tan restrictiva, tan retrògrada cap el personal que fem rutllar l’empresa, tal vegada aleshores ho entendrem.
Mentrestant, la competència dóna mostres dÂ’entendre dÂ’una manera ben diferent les relacions laborals: volen tenir contenta, motivada a la seva plantilla. Us parlem, per exemple, de la Direcció de la Caixa dÂ’Estalvis i Pensions de Barcelona, que, un any més tard del centenari –recordeu el regal del portà til?- ara fa un present a tots i totes els treballadors i treballadores de la seva –amplÃssima: 24000- plantilla: una impressora per als PCÂ’s.
Hi ha comparacions que són doloroses, però de vegades cal fer-les per situar les circumstà ncies en el seu exacte context.
9 de març de 2006 – com. 9/06
