La primera part del dossier de COMFIA-CCOO analitza l'evolució en el període 2004-2010 de les xifres dels 6 grans Bancs i les 9 grans caixes (abans del procés de concentració), la qual cosa ve a suposar un 75% del sector financer espanyol. Les conclusions principals són:
Estem, per tant, davant un doble llenguatge a càrrec de les cúpules:
D'una banda, el que apliquen a les seves remuneracions, que van créixer premiant lassoliment en un període expansiu, però ara no s'ajusten al fracàs ni a la crisi. O pitjor encara, s'incrementen notòriament. D'altra banda, el que apliquen a les plantilles del sector en la negociació dels convenis de Banca, Estalvi i Rurals, o en l'àmbit de moltes entitats, amb discursos sobre excedents de plantilla i congelació salarial.
Una doble vara de mesurar que no solament resulta incongruent, falta de proporcionalitat i negativa per a les pròpies entitats, sinó que en algunes entitats resulta socialment repugnant, perquè cal fins i tot preguntar-se si els esforços que les seves cúpules demanen són no tant per la viabilitat de l'empresa sinó per mantenir el seu status quo.
COMFIA-CCOO
- La remuneració mitjana de Consellers i Alta Direcció va créixer un 48%, enfront del 26% de la despesa mitjana de personal i el 27% dels beneficis.
- En les caixes, la remuneració de Consellers va créixer un 80%, mentre el benefici queia un 7%. Als bancs la remuneració total de l'Alta Direcció va créixer un 69%, 40 punts més que les despeses de personal.
- Les remuneracions de la cúpula es van desviar més de 25 punts per sobre de l'increment de conveni.
- La quantia total de remuneracions de Consellers i Alta Direcció d'aquestes 15 empreses va créixer de 182 milions euros a 275,5 milions euros.
Estem, per tant, davant un doble llenguatge a càrrec de les cúpules:
D'una banda, el que apliquen a les seves remuneracions, que van créixer premiant lassoliment en un període expansiu, però ara no s'ajusten al fracàs ni a la crisi. O pitjor encara, s'incrementen notòriament. D'altra banda, el que apliquen a les plantilles del sector en la negociació dels convenis de Banca, Estalvi i Rurals, o en l'àmbit de moltes entitats, amb discursos sobre excedents de plantilla i congelació salarial.
Una doble vara de mesurar que no solament resulta incongruent, falta de proporcionalitat i negativa per a les pròpies entitats, sinó que en algunes entitats resulta socialment repugnant, perquè cal fins i tot preguntar-se si els esforços que les seves cúpules demanen són no tant per la viabilitat de l'empresa sinó per mantenir el seu status quo.
