Dilluns 12 dÂ’abril sortien a La Vanguà rdia uns articles sota el tÃtol genèric de INCENTIVOS al BIENESTAR LABORAL on, una vegada més, explicaven que les empreses, actualment, premiaven als directius que eren capaços de crear “bon ambient a la feina”. Com que això ja no és cap novetat, perquè ja fa anys que ho sentim, que ho llegim, que ho sabem, la pregunta del milió és ... ¡què ensenyen al Muntanyà als nostres comandaments intermedis?
És possible que no aprenguin res de res? Que els monitors no se’n surtin? O directament allò que els ensenyen és a bordar i mossegar? Pot ser que en realitat no els ensenyin sinó que els ensinistrin? Perquè no es pot creure que la Direcció no aprovi aquests mètodes, per més que vulguin quedar bé davant dels directius i davant nostre, quan afirmen que la pressió ha d’existir, però sense amenaces, “amb educació”.
Hi ha un personatge que s’emporta la palma, que sobresurt sobre la majoria, que excel·leix en la seva tasca depredadora, que ensenya les dents més i millor que ningú, un personatge que ja va donar indicis del seu tarannà futur el dia de la seva presentació com a sotsdirector, on va explicar que ell treballava dià riament de 8 a 10, declaració que va deixar bocabadada a la concurrència: els uns perquè van entendre que només treballava dues horetes dià ries –quina eficà cia!, van exclamar- i als altres perquè van comprendre que treballava 14 hores dià ries –quina pena!, van pensar- i que és l’exemple de com el cà rrec pot espatllar a la persona. Perquè abans era un exemple d’allò amb què hem començat aquest comunicat: engrescava i motivava als treballadors i treballadores a les seves ordres.
Aquest mal exemple –perquè el seu cà rrec és d’aquells que haurien de donar exemple- és el sotsdirector territorial Albert Olivella Mata, abans gran esperança blanca dels treballadors, ara un dels mà xims perseguidors de qui vulgui conciliar vida laboral i familiar.
Els personatges que menyspreen qualsevol tipus de vida fora de la laboral, inclosa la familiar, aquests individus que semblen sortits dÂ’una pel·lÃcula en blanc i negre de fa 50 anys –Atraco a las tres, verbigrà cia- i que no semblen divertir-se en cap à mbit més enllà de les parets de la caixa, en especial mortificant als que hauria de considerar companys i companyes, en realitat no són gens solvents a la feina, no ho poden ser perquè lÂ’equilibri emocional necessari per a ser un bon dirigent dÂ’equips humans, més encara, per ser un bon comercial, passa per mantenir una equidistà ncia entre feina i oci, entre treball i lleure; ha de tenir lÂ’eix fonamental en una compensació entre deure i haver, entre obligació i devoció, una mena de zona de descompressió, que permeti tenir les neurones sempre preparades, sempre a punt i despertes, higiènicament esterilitzades.
Per tot això aquest personatge no mereix cap credibilitat, i no la té. Els seus mètodes, no ja expeditius sinó retrògrads, per això mateix carrinclons, no mereixen cap respecte, com els treballadors no li mereixem cap respecte a ell. La pregunta que sol fer als malaurats que tenen la desventura d’assistir a les seves reunions
I tornem a invocar a la rebel·lia cÃvica, a la deserció a les reunions dÂ’aquest individu. No permetem que ens empenyi a defraudar a la nostra famÃlia. Que ell ho faci té un preu, que només ell ha de pagar, a canvi, suposem, de retribucions i incentius sucosos. I potser dÂ’un cà rrec –encara- més alt per a un futur proper.
Què passaria si, de cop i volta, la Direcció es trobés amb 40 o 50 dimissions damunt la seva taula?
Què passaria si, tot d’un plegat, la gent que ara assisteix impà vida –tot i que la processó va per dins- s’aixequés, s’acomiadés educadament i fotés el camp?
Què passaria si no ens deixéssim enfonsar en la misèria emocional, en la desesperació vital, en la depressió?
Què passaria si no ens deixéssim trepitjar – ja més- la nostra dignitat?
CCOO no tolerarà aquest tipus d’actituds.
CCOO t'interessa
afilia't a COMFIA-CCOO
estar al dia@dia.net t'interessa
Si vols rebre les noticies del sector gratuïtament, suscriu-te.
