Perquè tanta pressa en les fusions de Caixes si durant dècades les Direccions de les mateixes s’han resistit sistemà ticament a abordar-les ?. La resposta la trobem en les sigles FROB, (FONS DE REESTRUCTURACIÓ DE ORDENACIÓ BANCÀRIA), com aquest nom indica aquests fons són per fer una reestructuració ordenada del sector.
Desprès de que es poses de manifest la crisi del sistema financer mundial i l’espanyol en particular, el Banc d’Espanya exigeix a les Entitats que vagin a un procés de concentració i que redueixin la seva capacitat instal•lada (tancar oficines).
La època de expansió sense lÃmit sÂ’ha acabat i el moment actual és de contracció del Sector, tal i com ho va fer la Banca en el seu moment i tal com han fet altres sectors (metal•lúrgia, Industria Naval, construcció etc.)
No estem simplement davant d’una fusió sinó d’una necessitat, estem davant d’una veritable reestructuració del Sector. Per això ni aquesta ni cap de les fusions que s’aniran fent serà una veritable fusió derivada del caprici de algú que vol ser més gran, sinó d’una necessitat doble.
Per una part hi ha uns resultats econòmics que no acompanyen amb optimisme el futur immediat ni a mig ni a llarg termini de les entitats, inclosa la nostra, per tant des de aquesta òptica cal fer alguna cosa per fer sobreviure les Caixes i aixà poder mantenir els llocs de treball a futur. És en aquest punt on el Banc d’Espanya exigeix a les Caixes que tanquin oficines per reduir costos i puguin presentar un pla de viabilitat de futur de cadascuna d’elles.
Aquesta exigència ve suavitzada per les ajudes del FROB, que si no hi ha fusions no arriben ja que és condició indispensable. Ara ja estem en condicions d’entendre perquè tanta febre “fusionadora”.
La realitat és tossuda i s’imposa amb tota crueltat encara que no la vulguem veure.
Els treballadors i treballadores de les caixes no en tenim cap culpa de la voracitat i la poca planificació del risc per part de les nostres Direccions. Però a banda de poder assenyalar els culpables, el cert és que aquest és un problema real, que existeix i que afecta el conjunt de les 45 caixes amb les poques excepcions que es poden comptar amb els dits d’una mà .
Els treballadors de les Caixes hem viscut una època daurada, veient com anaven passant les crisis i afectant a diversos sectors, però ens ho mirà vem com si dÂ’una pel•lÃcula es tractés. Doncs bé, ara ens toca estar dins de la pel•lÃcula i nosaltres, els empleats i empleades de caixes, som els actors afectats.
“Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio” (Joan Manel Serrat)
Veure en PDF
Desprès de que es poses de manifest la crisi del sistema financer mundial i l’espanyol en particular, el Banc d’Espanya exigeix a les Entitats que vagin a un procés de concentració i que redueixin la seva capacitat instal•lada (tancar oficines).
La època de expansió sense lÃmit sÂ’ha acabat i el moment actual és de contracció del Sector, tal i com ho va fer la Banca en el seu moment i tal com han fet altres sectors (metal•lúrgia, Industria Naval, construcció etc.)
No estem simplement davant d’una fusió sinó d’una necessitat, estem davant d’una veritable reestructuració del Sector. Per això ni aquesta ni cap de les fusions que s’aniran fent serà una veritable fusió derivada del caprici de algú que vol ser més gran, sinó d’una necessitat doble.
Per una part hi ha uns resultats econòmics que no acompanyen amb optimisme el futur immediat ni a mig ni a llarg termini de les entitats, inclosa la nostra, per tant des de aquesta òptica cal fer alguna cosa per fer sobreviure les Caixes i aixà poder mantenir els llocs de treball a futur. És en aquest punt on el Banc d’Espanya exigeix a les Caixes que tanquin oficines per reduir costos i puguin presentar un pla de viabilitat de futur de cadascuna d’elles.
Aquesta exigència ve suavitzada per les ajudes del FROB, que si no hi ha fusions no arriben ja que és condició indispensable. Ara ja estem en condicions d’entendre perquè tanta febre “fusionadora”.
La realitat és tossuda i s’imposa amb tota crueltat encara que no la vulguem veure.
Els treballadors i treballadores de les caixes no en tenim cap culpa de la voracitat i la poca planificació del risc per part de les nostres Direccions. Però a banda de poder assenyalar els culpables, el cert és que aquest és un problema real, que existeix i que afecta el conjunt de les 45 caixes amb les poques excepcions que es poden comptar amb els dits d’una mà .
Els treballadors de les Caixes hem viscut una època daurada, veient com anaven passant les crisis i afectant a diversos sectors, però ens ho mirà vem com si dÂ’una pel•lÃcula es tractés. Doncs bé, ara ens toca estar dins de la pel•lÃcula i nosaltres, els empleats i empleades de caixes, som els actors afectats.
“Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio” (Joan Manel Serrat)
30/11/2009
Veure en PDF
