El passat 18 de setembre es va produir un fet al Parlament de Catalunya que no ha tingut transcendència informativa, però que posa de manifest la confrontació entre el discurs públic i l'acció política concreta, quan cal prendre una decisió. El grup parlamentari de Catalunya En Comú Podem va presentar al plenari una moció anomenada 'Pacte Nacional pel turisme sostenible'. La moció plantejava que el sector turístic requereix d'una estratègia global de país, més enllà del curt termini, per a la supervivència i millora del teixit empresarial, la cobertura de les persones treballadores del sector, i el necessari plantejament d'alternatives de sostenibilitat i diversificació en diferents nivells.
La moció no va prosperar, al rebre el vot en contra dels grups majoritaris de la cambra, JXC i ERC, l'abstenció de la CUP, votant a favor PP, Cs, PSC i el grup promotor de la mateixa. És una contradicció de primer ordre, d'una banda grans declaracions de suport a l'empresa i el sector per part de Govern, convocatòries d'ajudes incloses; i de l'altra, oposició a una proposta de viabilitat i adaptabilitat del sector. El sector turístic no es mereixia aquest menyspreu i visió xata de la realitat.
El turisme és el principal sector econòmic en termes de PIB i en volum d'ocupació. Per tant un motor directe i indirecte de demanda de béns i serveis en la resta de segments de l'economia, i és especialment greu l'impacte que tindrà sobre el comerç, el segon sector productiu català, l'absència de gran part dels 21.400 milions d' euros que els turistes posen en circulació en despesa directa en el sistema.
A Catalunya, 700.000 llocs de treball, en una estimació conservadora entre directes i indirectes, depenen de l'activitat turística. Dos milions de persones de mitjana mensual visiten el país. Posem en relació aquest nivell de visitants amb la població local, i valorem el pes de la seva absència. Literalment, el 21% de consumidors, si parlem en termes de mercat, s'ha reduït sobtada i dràsticament. I aquestes magnituds encara aconsegueixen major gravetat en els territoris en què la població visitant encara és més gran comparada amb la resident. Especialment crida l'atenció la proporció a Girona, amb el 43%; ia Tarragona amb el 31%.
És fàcil concloure les conseqüències per a l'ocupació que la inactivitat turística tindrà en aquests dos territoris; els efectes que sobre la demanda tindrà l'absència de tal volum de consumidors.
Aquest context, d'extrema dificultat, suposarà una prova de resistència per a les empreses del sector i la seva força de treball, que tot sembla indicar que es pot estendre fins a la temporada 2021. Cal actuar amb visió global i prestesa des dels poders públics a tots els nivells, central i autonòmic.
Afavorir la viabilitat de les empreses, ampliant les mesures de finançament que siguin necessàries per a tal fi; facilitar i estendre prestacions econòmiques per als professionals de sector, amb especial atenció als fixos discontinus, el temps necessari que es requereixi per normalitzar l'activitat.
Si no hi ha reflexos davant aquesta situació, si no s'estenen les cobertures de desocupació, si més no es agilitza la posada en marxa de les cobertures de l'ingrés mínim vital i la renda garantida de ciutadania, estarem davant d'un risc d'empobriment, especialment greu a més en algunes parts del territori, de què serà molt més costós recuperar-se a posteriori.
Ramón González Monroy - ElPeriodico – 24/09/20
